Estic inquieta. Aquesta ha estat una setmana força estressant. M'he passat bona part d'aquests dies tornant a posar l'habitació de casa els meus pares a lloc després d'haver muntat un armari nou que m'ha obligat a capgirar-ho absolutament tot. Un armari nou, aquí està la qüestió. Mentre l'omplia (a part d'esgarrifar-me del piló de coses que una arriba a acumular durant la vida) no em parava de fer la ditxosa pregunta: què estic fent? No hauria d'estar omplint l'armari del meu pis i no el de casa dels meus pares? Suposo que seria el més lògic... però de moment no acabo de veure'm fent el pas, i lo pitjor de tot, estic segura que canviant tan sols aquest aspecte de la meva vida podria provocar canvis en molts d'altres. Tot plegat, una simple reflexió en veu alta que espero que amb el temps sigui el nou pas cap a un canvi definitiu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ei, Anna!
Res de "simple reflexió"! Jo diria que darrera (o dins) de l'armari hi ha molt més que samarretes i calces, hi un rumb de vida! (m'imagino en Gaspar: "Avui a l'ofici de viure: L'armari ens marca el destí.").
No voldria passar-me de guai i voler fer de couch ni res per l'estil, però diria (Ep! Només és una humil opinió, eh?) que la millor o única resposta a la pregunta / reflexió que et fas no consta de paraules, sinó d'una acció. Ja. Avui mateix. Sense rumirar-hi més. Sense rumiar-hi més. Sense rumiar-hi més...
Al capdavall, vols dir que s'hi poden donar més voltes?
Salut i molt bona vida!
Ben cert Pengim-penjam... ja no hi ha excusa que valgui...
Publica un comentari a l'entrada