Bonica dedicatoria

"Que encara que la vida us vulgui posar els peus a terra tingueu sempre el cap als núvols!" I em sembla una filosofia perfecta, o sigui que... a aplicar-la!

Per cert C., ja he començat a llegir el llibre!

Rampoines i rampoines...

Ara acabem de tornar del tradicional sopar de Nadal de la colla al pis de la germana. Un any més un sopar que no ens ha deixat indiferents. A part del sopar fem cagar el tió i després del regal venen les rampoines... i bé... aquest any han estat tot un èxit. De fet, podem dir que n'hem repartit per a tota la comunitat... a dins de l'ascensor hi hem deixat un Pare Noel, davant la porta del vehí fumetes una capsa amb un objecte "saltiró" i a baix a la porta d'entrada de l'edifici, segons m'han dit, un calendari del proper 2009 perquè ningú perdi el nord! I ara estava recordant... que just en aquest moment (o sigui, les tantes de la nit) d'ara fa un any ens vam quedar set noies tancades dins del meu ascensor... de què va anar que no ens haguéssin de venir a treure els bombers, però per sort, tot va quedar en uns minuts d'expectació encara que a algú una mica més i li agafés un atac de nervis jeje. Doncs ressssss, simplement recordar un any més el sopar de Nadal de la colla i desitjar a tothom que acabeu de passar unes molt bones festes!

Final de setmana!

Ara per ara només sé que estic a punt de morir congelada, amb un supercostipat que m'ha deixat el nas com una tomata i que demà estaré sola a la selva de l'oficina. Quin gran divendres m'espera!!

I mai millor dit

"No és que no fem les coses perquè siguin difícils, més aviat les fem difícils perquè no gosem fer-les." (Luci Sèneca)

I això m'ho puc aplicar en un bon grapat de situacions... o sigui que... ja sé el que em toca!

Més lletres...

Este adiós no maquilla un hasta luego,

este nunca no esconde un ojala,

estas cenizas no juegan con fuego,

este ciego no mira para atrás.

Este notario firma lo que escribo,

esta letra no la protestaré,

ahórrate el acuse de recibo,

estas vísperas son las de después.

A este ruido tan huérfano de padre

no voy a permitirle que taladre

un corazón podrido de latir.

Este pez ya no muere por tu boca,

este loco se va con otra loca,

estos ojos no lloran más por ti.

(J. S.)

Simplement genial...

Gur moRning!

Així va acabar ahir la setmana, amb soparet al pis! De tema a tema el sopar va donar força de si... :P Vam aprendre a dir als ryanerus rubiales que per anar a l'oficina de turisme han d'anar straight on and right, i que allà sí els donaran el plànol de Girona que tan busquen! També vam aprendre que totes podem ser la Jennifer López encara que alguns pensaven que s'ha de tenir una mica de "base", però vaja, no tothom n'estava convençut... I vam descobrir lo perillós que pot ser quedar-se tancat en un lavabo i que se t'apagui el llum d'un ou d'aigua salada! I bé, vam riure una mica, no? Ahir va quedar palès: hi ha coses que mai canvien... i no sabeu com me n'alegro! :) Per cert, boníssima la coca de poma amb bombons i ratafia!

Pd... I això sonava al cd del cotxe aquest matí... : Te extraño más que nunca y no sé que hacer. Despierto y te recuerdo al amanacer. Me espera otro día por vivir sin tí. El espejo no miente, me veo tan diferente. Me haces falta tú...

Mistèri sense resoldre

Algú sap què hi feia una anou de macadàmia en el seient de darrera del meu cotxe??? Porto ja setmanes pensant-hi i encara no en tinc ni punyetera idea... ai ai....

Autobus/autocar (caríssim!)

Aquest matí no sabia pas si continuaria pensant que ahir va ser un bon dia, però després de tenir um malson aquesta nit, que de fet tampoc recordo, puc continuar dient que ahir va ser un bon dia. Vaig començar-lo aixecant-me ben d'hora, just per esmorzar i anar a Santa Coloma a fer el cafè, com tenim costum de fer cada dissabte. Al tornar a casa per dinar vam decidir que a la tarda aniriem a Ikea, i tal dit, tal fet... Un viatge prou distret, amb alguna frase genial de la persona de sempre i unes interessants converses sobre afers econòmics i els fantàstics avantatges de ser singles (perquè això d'anar a Ikea amb parella pot ser motiu de discussió... com alguna que vam presenciar... ais... encara no entenc com la gent s'empenya a comprar coses absurdes! ;)). Al tornar a casa, que tot i anar amb el meu cotxe puc dir que em van tornar, vam anar a comprar un parell de pots de mel i volant a arreglar-nos per anar a sopar a La Rutlla (o no) i cap al teatre a veure un curiós concert d'en Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Tot i que la primera impressió em va ser bastant xocant vaig acabar-m'ho passant francament bé, recomanables cent per cent per passar una estona distreta i divertida, sí senyor! I finalment a fer un toc al Giro, que feia setmanes que no trepitjava i ja tocava!

Lo millor del dia d'ahir: estar amb la millor gent i tornar a xerrar i veure amigues amb qui feia ja massa que no coincidia! (Per cert! divendres soparet... :P).

Pregunta del dia

És possible que els mosquits no em deixin en pau ni a l'hivern o és que estic passant una segona varicel·la????

Literalment: he sobreviscut el dilluns!

Avui ha estat un dia complet. Set horetes i algo de feina, estrés per Girona (sobretot per trobar aparcament... fins que al final un simpàtic sudamericà ens ha ajudat a apartar una moto per poder ficar el cotxe en un mini espai...) i classe de ioga. El més destacat del dia, sense cap mena de dubte, la classe de ioga. Una altra classe com aquesta i no en surto viva. Massa postures rares: gato, vaca, espelma, "arado", roca i la millor de totes... la granota!! Qui sigui capaç d'aguantar dos minuts fent la granota és el meu ídol! En fi, que al final de tot hem fet una meditació que tampoc oblidaré fàcilment, això d'estar perdut de nit enmig del mar i haver de nedar per arribar a terra doncs... diguéssim que massa agradable no ha estat! I com ha acabat la classe? doncs amb un exercici de riure però no he estat capaç de fer una sola rialla encara que fos forçada! En fiiiiiiiii, espero demà aixecar-me amb l'esquena al seu lloc, que ja serà un miracle...

A veure si serà veritat...

Avui parlant parlant ja he trobat el propòsit pel proper 2009 ja que per aquest 2008 ho veig MOLT complicat... anar a VIURE al PIS! i ho deixo per escrit a veure si així me'n faig una mica més a l'idea... Aquí queda! Molt bon dissabte!

Frase interessant...

"Sovint trobem el nostre destí en els camins que agafem per evitar-lo." (Jean de la Fontaine)

Així jo últimament no em dec pas estar equivocant tant com em pensava...

El que hi ha i el que hi haurà sempre...

Calle Melancolía (Joaquin Sabina)

Como quien viaja a lomos de una yegua sombría

por la ciudad camino, no preguntes adónde,

busco acaso un encuentro que me ilumine el día

y no hallo más que puertas que niegan lo que esconden.

Las chimeneas vierten su vómito de humo

a un cielo cada vez más lejano y más alto,

por las paredes ocres se desparrama el zumo

de una fruta de sangre crecida en el asfalto.

Ya el campo estará verde, debe ser primavera,

cruza por mi mirada un tren interminable,

el barrio donde habito no es una ninguna pradera

desolado paisaje de antenas y de cables.

Vivo en el número 7, calle Melancolía

quiero mudarme hace años al barrio de la alegría

pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía,

en la escalera me siento a silbar mi melodía.

Como quien viaja a bordo de un barco enloquecido

que viene de la noche y va a ninguna parte,

así mis pies descienden la cuesta del olvido

fatigados de tanto andar sin encontrarte.

Luego de vuelta a casa, enciendo un cigarrillo,

ordeno mis papeles, resuelvo un crucigrama,

me enfado con las sombras que pueblan los pasillos

y me abrazo a la ausencia que dejas en mi cama.

Trepo por tu recuerdo como una enredadera

que no encuentra ventana donde agarrarse. Soy,

esa absurda epidemia que sufren las aceras,

si quieres encontrarme ya sabes dónde estoy...

Vivo en el número 7, calle Melancolía,

quiero mudarme hace años al barrio de la alegría

pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía,

en la escalera me siento a silbar mi melodía.

Justificacions

"Qui no té valentia troba sempre una filosofia que el justifica." Albert Camús

Si si... fins que s'arriba a l'agonia i un ja no sap com ensortir-se'n...

Mini vacances

Cinc dies de vacances i ben aprofitats. Realment feia falta un break a la feina, lo dolent és que demà s'hi ha de tornar... i cada vegada se'm fa més pujada amunt però bé, d'algo hem de viure no? Doncs res, explico una mica aquests dies. El dimecres, tot i que feia un fred considerable, vam anar a la fira de mostres i a la cantada d'havaneres a les escales de la catedral. Aquí vam arribar a conclusions importants sobre les xancletes... vaja, que al final les coses deuen tenir una explicació i tot! ;) Tot i que ens vam jugar un costipat de cul jo m'ho vaig passar molt bé, no hi havia anat mai i encara que no hi hagués massa gent va valdre la pena. Dijous va ser un dia de compres, tirar la casa per la finestra mentre que les accions del Santander es recuperaven (la bona noticia d'aquests dies perquè jo ja me veia a la ruina! jeje). A la tarda vaig anar a veure les petitones i així ja va arribar el divendres. Divendres? doncs dia estressant, més compres (encara que fallides) i a la tarda reunió social al pis, que amb la tonteria va acabar amb un sopar i arribant a casa passada la mitja nit. I dissabte... doncs un dia bonic, no? Compres, neteja del pis, estrés, tocs (un dels quals molt piji jeje), passeig per Girona i sopar de colla. No em puc pas queixar! Referent al sopar de colla... doncs bona tria del restaurant i bon funcionament del joc dels paperets i les cadires, no hi ha res com tenir idees genials com les de la germaneta! Ara que a mi encara no em va quedar clar si els nois de l'equip de bàsquet jugaven a caniques o amb pilotes... Algun dia faré una llista de frases genials que surten de certa persona perquè no tenen desperdici :D I avui ja som diumenge, dia de reflexió, perquè aquests dies han acabat amb ressaca (i no precisament del vi del sopar d'ahir), no hauria d'haver sigut així però ha estat inevitable. O sigui, tornar a respirar fons i començar de nou!

Brbrbrbr

Coses que podria fer aquesta tarda:

- Fer una supermigdiada (que la necessito)

- Anar a netejar el pis (bueno això encara no és tan estrictament necessari)

- Anar de compres (és urgent trobar uns texans per fires)

- Anar a veure les pekes (que s'estan convertint en dues boletes humanes)

- Desaparèixer a l'altra punta de món (la millor opcions de totes)

Però què hauré de fer? anar a treballar......... :(

Somnis

Els teus somnis (Sopa de cabra)

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,
on tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta.
Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
comptant la màgia és la primera, seguint...

Els teus somnis t'estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça'ls.

No el veus? a poc a poc s'acosta, no ho sents? el tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.

És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
fes que siguin certs, abraça'ls.

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se'n va
Mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.

Pren els teus somnis, t'estan esperant.
Vés no dubtis més, s'escapen.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
fes que siguin teus, abraça'ls.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
fem que siguin certs, abraça'ls.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
fes que siguin certs, abraça'ls.

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant.

Suposo que deu ser veritat!

"Perquè pugui sorgir el possible, cal intentar una vegada i una altra l'impossible." (Hermann Hesse)

Ja n'és de complicat el món ja...

M'he estressat

Planning del dia:

Primerament fer l'esforç d'aixecar-me i baixar a la cuina a esmorzar.
Anar a l'espai a veure si trobo un jersei que ja sé jo que no trobaré.
Tornar a casa i passar-me pel pis a deixar un piló de coses (entre elles una taula...).
Dinar.
Arreglar-me per sortir altre cop de casa (planxes incloses).
Tornar a baixar a Girona per anar a donar un vol (caminar una mica, d'acord, però també anar a fer un cafè eh).
Tornar cap al poble i anar a fer l'entrepà.
Anar a teatre (això era la única cosa clara que ahir a la tarda sabia que havia de fer avui).
I suposo que després o un toc o anar directament a hivernar!

Em mentalitzo i m'aixeco! Bon dissabte a tothom!

ohmmmmmmmmmmmm.....

"Kundalini yoga: un tipo de Yoga que ha demostrado en los últimos años y en todo el mundo su eficacia en dar una experiencia de vitalidad, serenidad y equilibrio. "

Experiència de vitalitat: un estrés...

Serenitat: no falta ni poc per aconseguir-la!

Equilibri: mentre no sigui a peu coix...

Algun dia potser descobreixo tot això si és que no m'ofego abans amb la respiració de foc! Sat, Nam...

Dilluns que ve, més!

Vivo en el número siete, calle melancolia... (J.S.)

Dues vegades en una setmana. Dues vegades en dos dies decisius, el començament de setmana i el dissabte, dia ja complicat de per si. Casualitat o Llei de Murphy? tinguent en compte que sóc de la gent que pensa que les casualitats no existeixen diré directament que és Llei de Murphy. El costat positiu és la tranquilitat de poder caminar per Girona tornant a trepitjar tots aquells llocs que tan sols poques setmanes enrera em creàven tan mala sensació. Carrers plens de gent, com a ple estiu, La Rambla plena de families passejant un dissabte tarda, les botigues amb el seu moviment habitual... I altre cop a trepitjar el Konig, La Terra, El Lapsus. En fi... que pas val la pena pensar més! Ja hem sobreviscut el dissabte i ara anem pel diumenge!

I un altre cap de setmana...

Meditant i preparant-me psicològicament pel cap de setmana... Últimament són una tortura psicològica intensiva, espero que aquest sigui millor! Bon començament de cap de setmana per a tothom!

Ser valent

"Quan no podem canviar la situació en la qual ens enfrontem, el repte consisteix a canviar-nos nosaltres mateixos" (Viktor Frankl).

A vegades per més que trobem a faltar hi ha coses que són com són, la situació no la podem canviar, no depèn de nosaltres. Últimament estic descobrint (i ja sé que vaig tard) que el truc consisteix en ser prou valent com per aprofitar el que realment encara podem tenir, i que pot ser molt, però a vegades ens ho fem tan difícil que ho donem tot per perdut.

Blau versus grana

Avui teoricament estava essent un dia ensopit, un dilluns qualsevol, però altre cop s'ha convertit en un dilluns surrealista. Tot ha estat agafar el cotxe camí de Girona per anar cap a yoga que les coses han començat a canviar. Avui ens hem desviat de la ruta habitual i hem hagut d'entrar dins Girona ciutat per anar a comprar unes sabates. Aquí ja han començat les sorpreses. Imatges que dius... no pot ser!! però són... i llavors ja només es tracta de provocar les situacions i ja venen soles. Jo pensava que hi havia coses que ja havia superat als quinze anys (vaja potser als vint jeje) però estic veient que amb 29 puc arribar a ser encara més criatura... però d'això es deu tractar la vida, deixar-se portar de tant en tant per la tonteria encara que sigui per fer-te feliç tan sols per un moment. Després de demanar als àngels que trobéssim aparcament ben ràpid hem anat cap a la classe. Pel camí ens hem tornat a parar a la pastisseria àrab i a banda de la compra ens han afegit unes pastetes de més, nyam! I finalment la classe de yoga... què explicar-ne... doncs que me sembla a mi que hi ha alguna cosa que no acabo d'entendre perquè mig món surt volant pels núvols i jo en canvi acabo amb un mal de cap que em costa dues hores recuperar-me. De fet, avui hi ha hagut algú que no ha pogut ni tornar el cotxe, pel que es veu li ha donat un "pelotazo", i mai millor dit. Amb tot ja sé que aquest escrit deu semblar una mica estrany, una mica complicat d'entendre potser, però en el fons ja dic jo, no val la pena entendre res! :)

Paraules més repetides de la tarda: que fort!

Conclusió del dia: les casualitats no existeixen, la vida et posa a prova.

El descobriment del cap de setmana

M'actualitzo definitivament a aquest cap de setmana (tot i que encara em queda alguna cosa per explicar d'aquest setembre...). Ahir va ser un dia de dinars i sopars. Vam tenir dinar de cosins a casa la germaneta i al vespre tele i pizzes al meu pis. Al dinar enmig de tres parelles i una criatura tot semblava semisurrealista. Se suposa que la vida ha d'acabar més o menys així per més de mig món, però vaja, a mi em toca ser de l'altre mig que es busca la vida intentant de trobar alguna explicació raonable de perquè no se'n va a viure definitivament al seu pis... ja sé que una cosa no té a veure amb l'altra però no sé pas jo si tot té a veure amb tot.

El toc d'humor del dia: algú sap de qui va ser l'aniversari el divendres passat? segur que ho teniu a la punta de la llengua...

Coses que em passen pel cap

Per exemple:

Començar la setmana amb il·lusió i ganes.
Quedar per anar a fer un toc amb la millor gent.
Comprar un pijama.
Esperar mitja hora qui no arriba.
Anar de compres al Mercadona, encara que només sigui per comprar una barra de pa i una bossa de Lays.
Anar a sopar en un petit i bonic restaurant.
Pagar un compte que no és el teu.
Agafar el cotxe i recular a mig camí.
Prendre una decisió no encertada.
Comprar menjar i mirar una bona pel·lícula.
Acabar el dia com el rosari de l'aurora.
Sobreviure el cap de setmana.
Acabar-lo amb una conversa reconfortant.

Electritzants, hipnotitzants...

Avui em quedo amb l'imatge del dia: uns ulls simplement electritzants, hipnotitzants... Això dels ulls clars, blaus-verd-mel o del color que sigui, mai ha estat una cosa que m'hagi cridat especialment l'atenció, uns ulls bonics, sí, però res a envejar a uns ulls marrons de tota la vida. Avui, però, ha estat diferent. L'imatge d'aquells ulls m'ha vingut a la ment durant tota la tarda, un gran contrast respecte aquelles mirades i aquelles cares que a vegades fa tanta por recordar...

Ni blanc, ni negre

Blanc: el color blanc s'associa a la llum, la bondat, l'innocència, la puresa, se'l considera el color de la perfecció. Per lo general té una connotació positiva i pot representar un inici afortunat.
Negre: el color negre representa el poder, l'elegància, la formalitat, la mort i el mistèri. És el color més enigmàtic i s'associa a la por i a lo desconegut, també al prestigi i a la seriositat.

La vida, un mig camí entre el blanc i el negre.

Sense paraules

"Si tens cap amor, deixa'l lliure; si torna a tu, és perquè és teu; si no torna és perquè mai ho va ser."

Aquesta frase m'ha impactat, no fa falta absolutament cap comentari, no es pot dir de manera més simple per dur que sigui.

Moments

Bé, un cap de setmana més per a la reflexió. Ahir gairebé la colla al complet vam anar a sopar a casa la germaneta. El sopar va ser un èxit, un menú que ningú esperava i que tothom va trobar excel·lent i un bonic ambient a colla amb unes partides a la wii incloses. El que vaig aprendre ahir a la nit, o més ben dit, avui al matí, és que no val la pena perdre moments així deixant que altres pensaments no tan positius t'invaeixin. Simplement no val la pena, perquè mai s'hi acaba guanyant res, tan sols acabes perdent el moment, moment que no torna. I de què està feta la vida sino de moments?

Les dues princesetes i el rei

Dia 27 de juny de 2008. El dia amb la noticia més bonica de tot l'estiu. Les bessonetes van néixer després que la seva mare estigués uns llargs últims mesos de repós. Tot va anar molt bé i van néixer amb prou pes com per no haver d'anar ni tan sols a l'incubadora, i amb només tres dies ja estàven mare i petites a casa. Nosaltres no les vam anar a conèixer fins que no van arribar a Anglès. Aquell dia el germanet estava molt revolucionat, no acabava d'entendre que era això de tenir dues germanetes de cop i tantes atencions per part de la gent, però de mica en mica ha anat entent que ell és i sempre serà el rei de la casa! Al cap de poquetes setmanes els pares ens van anunciar una bona noticia, la meva germana i jo seriem les padrines de les nenes i els pekes els padrins, o sigui que ja ens podiem anar preparant pel bateig! El bateig va ser a la tarda de l'11 de setembre. Elles ben guapes amb els seus vestidets blancs amb llacets blaus i sabatetes blaves i nosaltres amb els nostres vestits de mudar. Ara ja podiem dir que erem oficialment padrines :)

Avui, després de massa dies sense haver passat per casa seva, les he anat a veure. Estàn guapíssimes, han crescut molt i cada dia riuen més i es mouen més i t'entenen més i te les menjaries més! Amb la seva mare realment hem disfrutat dels seus avenços, ja n'hi ha una que sap com amagar-se sota les mantes... quin nervi de petitona! Ja dic jo, serà com el seu germanet gran, o sigui, una revolució! :) L'altra és més tranquil·leta, però vaja, que amb dos germanets com els que té em sembla a mi que la tranquil·litat s'acabarà aviat :P. I no em penso pas oblidar del germanet, el bitxo més guapo, simpàtic i més bitxo dels bitxos que ens poguem trobar! :)

Per cert, moltes felicitats a les petitones que avui han fet tres mesets!

Portes...

"És llei de vida que cada vegada que se'ns tanca una porta se'ns n'obre una altra. El problema és que sovint mirem amb massa insistència cap al passat i enyorem la porta tancada amb tant d'afany que no veiem la que se'ns acaba d'obrir." (Albert Schweitzer)

Pinassa, mar i arròs negre

Definitivament, no tinc ganes d'escriure més sobre aquest estiu... Però per no oblidar un cap de setmana colla intensiu només recordaré el cap de setmana que vam anar a Montgó. Amb el cotxe ben carregat, igual que si marxéssim per deu dies, vam sortir de Girona dissabte a la tarda camí de l'Escala. Aquell vespre vam anar a sopar a base de tapes i a fer un toc en un pati d'un bar que estava prou bé, igual com el personal que ens vam creuar quan vam anar al lavabo i que fins i tot ens va saludar, eh que si germaneta? Després vam anar cap a la casa a fer petar la xerrada i a explicar acudits, dels quals no en penso fer cap comentari... ;-) Enmig de rialles també hi va haver algun moment de conflicte per culpa de la pinassa i les idees entremaliades d'algú... (i no dic aquest algú perquè en el fons la culpa va ser bastant col·lectiva...). Un cop sol·lucionat el problema de la pinassa va ser hora d'anar a dormir i la sensació que em va tornar va ser la dels viatges de l'esquiada o de final de curs de l'institut... suposo que hi ha coses que no canvien mai :-s.

L'endemà diumenge hi va haver qui es va aixecar més d'hora per passar l'aspirador mentre els altres continuaven roncant. Era el dia de la gran arrossada. Al matí, quan tots vam estar a punt i ben preparats per un matí de platja, vam anar a esmorzar i a comprar tot el que feia falta perquè el voluntari de la colla per fer l'arròs ho tingués tot a punt. Un cop la compra feta vam anar a la platja, i un altre miracle de la vida, per primer cop en anys em vaig banyar al mar, i tot gràcies a una bona amiga que uns dies abans m'havia enviat un mail que em va arribar molt, i aquesta va ser la meva manera sincera d'agrair-li. Mica en mica va ser hora de començar a fer el dinar... i cuidado a l'entrar a la cuina que a mi casi em mosseguen! Un arròs negre (encara que no fos amb tinta de La Sirena) i una amanideta. La conclusió sobre el menú deixo que la feu vosaltres mateixos, per mi va ser simplement correcte, el més important va ser l'intenció i l'il·lusió de passar un cap de setmana tots junts amb l'excusa de l'arròs :-) Després de rentar els plats, matar uns quants centenars de formigues i fer el cafè ja va arribar l'hora d'anar tornant cap a casa. S'havia acabat el cap de setmana, l'endemà tocava tornar a treballar, tot i que alguns començaven vacances, les vacances de l'adéu.

Una cançó pel camí...

Avui toca una cançó:

LA ROSA (El musical més petit cantada per Manu Guix)

Quan l´amor és una onada,
ofega els teus sentits.
Quan l´amor és una flama,
et crema tot per dins.
Quan l´amor és una droga,
t´acaba destruint.
Quan l´amor és una rosa,
agafa un nou sentit.

És un nen amb por de néixer
que no vol arribar.
És un riu amb por de créixer
que no vol fer-te mal.
És un crit que pot ferir-te,
si no el vols escoltar,
i un desig amb por a morir-se,
difícil d´oblidar...

Quan la nit és massa freda
et preguntes si és veritat
que l´amor només el troben
els que no pateixen tant,
però recorda que l´onada
sempre acaba per tornar
i aquest cop no tinguis pressa
que l´amor es fa esperar.

Perdó?

Bé, ja que vaig decidir començar a explicar aquest estiu del 2008 el més normal serà que acabi, tot i que cada vegada se'm fa una mica més distant, cosa que m'alegra, ja que això deu voler dir que les coses van canviant i espero que cap a bé. Ara tocaria explicar la millor setmana d'aquest estiu i ben pensat millor em saltaré els detalls que tan bonica la van fer ser. Recordeu el cap de setmana, però? segur que si, cap de setmana de la festa del barri de cul de la lleona i festa de les boles. Primerament el dissabte vam anar a sopar a La Masia del Pernil i després cap al concert que feien al cul de la lleona, on ja hi havia qui s'encarregava de fer l'espectacle cosa que ens va animar a tots. L'endemà a la tarda cap a Platja d'Aro, primer a meditar una estona a la platja i després a casa l'amfitriona que ens tenia preparat un suculent banquet de gelats, nyam! En fi, serafí, conclusió de la setmana: com més amunt es puja més envall es cau. Dues paraules destacades? complex vitaminic i mesura de subjecció.

Moreno paleta, greu error...

Ja erem altre cop a Girona, continuava l'estiu. Aquesta va ser una setmana de polèmica (si més no mental, tot i que també una mica real, eh). Fins dimecres no vaig tornar a ser jo en el meu estat habitual, hi havia massa coses que no entenia i necessitava aclarir una mica les idees encara que fos davant d'una hamburguesa vegetal de soja. De seguida es va fer dissabte, dia en què amb la colla vam anar a sopar al Konig, a fer un toc en una terrasseta junt amb un pidolaire viatger i a tancar el Toga. Per cert, bar que no ha tingut gens d'èxit aquest estiu, esperem que a l'hivern sigui millor! L'endemà diumenge es va produir un dels miracles de l'estiu, vaig anar a la platja a Palamós!! Vaja dic que vaig anar a la platja, sí, però l'únic moreno que vaig aconseguir va ser el moreno paleta que m'ha durat tot l'estiu... Aquest dia, tot i començar una mica enfurrunyada, va ser molt probablement un dels millors d'aquest estiu. No va passar res d'especial, però per a mi tot ho era. Coses a destacar d'aquest dia? doncs ho resumeixo amb paraules: cosmopolitan, tovallola, espaguetis, ulleres, limón y nada i piscina. L'endemà dilluns altre cop a la feina, començava l'estiu a l'oficina, dues setmanes d'estrés i llavors un mes sola a la gola del llop! Però això ja arribarà...

S'acaben els San Fermines 2008

I res, ja erem diumenge. Matí que em vaig aixecar relativament aviat, just per anar a dinar a casa la tieta. Baixant cap al carrer per les escales amb l'intenció de no haver d'agafar l'ascensor, vaig acabar als trasters i als pàrquings de l'edifici després d'haver tancat darrera meu unes quantes portes d'emergència que només es tornaven a obrir amb clau... que òbviament no tenia... Em vaig mirar les butxaques i únicament hi vaig trobar cincuanta euros i un mòbil. Per sort, la sensació "Tesis" va durar poquet ja que de miracle va aparèixer un noi que em va indicar com sortir d'aquell laberint. Encara puc dir que vaig tenir sort perquè allà dins no sé pas jo si hi havia cobertura! I un cop fóra el carrer vaig anar caminant tranquilament pel passeig camí de casa la tieta. A la tarda va tocar ajuntar-nos amb altres cosins i els seus pekes i vam anar a les fires, a uns quants bars més, a la plaça del Castillo a veure balls tradicionals i a esperar el torito de fuego. Llavors ells ja van marxar i nosaltres vam continuar amb els focs artificials i un sopar a un italiani. No es pot pas dir que perdéssim el temps, jeje. Tot i això vam arribar relativament aviat a casa, que l'endemà tocava el viatge de tornada. En aquesta ocasió en el bus de tornada al pis vam presenciar l'espectacle d'una dona que tenia tota la gent entretinguda amb els seus cants... si ja ho dic jo que l'alcohol no pot ser bo!

L'endemà ja erem dilluns, dia de la tornada cap a casa, a retrobar la gent que només haviem abandonat per un cap de setmana però que ja trobavem a faltar!

En Peri i en Quitu

Dos ocellets tancats en una gàbia. Un podria pensar... quina vida més limitada i més trista, però veient-los a vegades els envejo i tot. Es tenen l'un a l'altre i no paren de mostrar-se afecte. Tanta llibertat que tenim i en el fons tan poc que l'aprofitem a vegades. Un punt més per reflexionar. Continuo en el meu camí de canvi de xip.

No, no "nos vamos a la cama"

Dissabte a la tarda va tocar anar a fer el toc a casa del cosí, d'on per cert, també en tenim un video memorable... això de tenir una càmara gravant me sembla que trastoca una mica la gent, jeje. Després cap a la sortida de les penyes de la plaça de toros i a viure l'ambient Niza. Allà ens vam reunir amb l'amic rosset de les dentetes i després de comprar un parell d'ampolles de cervesa vam anar a veure el torito de fuego. Aquest dia va tocar anar a sopar al xino, però jo eren les dotze de la nit que encara tenia els ulls enganxat com si fos la primera hora del matí! La meva intenció era retirar ben aviat, però les converses del sopar em van fer desdir d'agafar el bus sola... tot i que la tieta em va estar esperant desperta fins a quarts de quatre de la nit! La nit va anar passant passant i després d'haver tastat que tots els gintònics de l'amic de les dentetes eren bevibles es van fer les set del matí, hora d'esmorzar i intentar trobar lloc per anar a veure l'encierro, cosa que va ser totalment impossible perquè tot estava ple de gent. Així que a les vuit del matí vam agrair poder estar assentades en un bus camí de caseta. Sembla mentida com pot passar la nit només amb una ampolla d'aigua i un palet xinès...Uhm... per cert, a vosaltres què us agrada més, el nesquick o el colacao? ;)

De blanc Ariel

Ha arribat el cap de setmana amb més festa de l'any! Aquell divendres ben d'hora al matí vam agafar el cotxe camí de la Pamplona Sanferminera. Després d'un viatge una mica llarguet, ja que ens vam equivocar just a l'arribar a Navarra i vam fer uns quants km de més, vam arribar a casa els tiets just per dinar. A la tarda vam descansar una mica pel vespre vestir-nos de blanc, i aquest cop sí de blanc blanc, i començar la ruta de bars. Primerament un parell de rondes d'un sorbet de xampany que estava realment molt bo mentre ens feiem unes quantes fotos dignes de ser ensenyades... (a veure qui és el graciós amb el cul més guapo, eh? jeje). Després al Niza i a saber a quants bars més passant per un sopar a les barraques regionals, a on el cosí podria haver lligat i tot.. però algú ho va acabar impedint... (des de quan el meu cosí és el novio de ma germana??) El moment crític de la nit va ser quan el grup es va separar en dos entre la multitud i sense mòbils! Sort que ens vam trobar relativament ràpid perquè allà si que la gent es mou com si fóssin formigues, ara que formigues amb no gaire estabilitat... Bé, per aquesta nit ja teniem prou, entre el viatge i el cansament millor retirar aviat que l'endemà tocava més!

Amb l'estòmac sempre ple

Bé, continuaré amb l'estiu. Ja hem arribat a la setmana pre San Fermines. Aquell dilluns vam anar a sopar al costat de la catedral, cuines del món... com es nota que estava de vacances, molta bona vida vaja, jeje... vam quedar com de costum al cul de la lleona i vam acabar la nit fent el toc al Lapsus. El dimecres continuavem tots molt revolucionats i el toc al Parc del Migdia es va convertir en una festa, vaja, jo m'ho vaig passar genial, tan que la nit va acabar d'una manera una mica rara, però bé, quan una té un rampell, té un rampell, i pas res s'hi pot fer! I res... el dijous abans de marxar vam anar a sopar a casa la germaneta, és a dir, un altre sopar per la col·lecció amb una altra imatge pel record, jejeje, tot i que en aquesta ocasió no en faré esment! Conclusió d'aquesta setmana: no marxis gaire lluny si el que vols és quedar-te...

Reflexió....

Bé, petita aturada en el camí. Demà dilluns altre cop a la feina, altra vegada tornar a la rutina. Espero, confio i desitjo recuperar la tranquilitat i l'energia positiva. Moment de fer nous plantejaments, s'ha acabat el pensar, ara toca actuar!

Fini i moni

Intens cap de setmana el que toca ara, cap de setmana que ens va deixar molt probablement una de les imatges més frepants d'aquest estiu i això que a certes edats ja no val escandalitzar-se... Per mi aquella setmana ja va començar el dimarts, dia en què vaig marxar a les vuit de casa i ves a saber a quina hora vaig tornar, després d'un dinar a La Rutlla, una volta per Girona tot buscant una oferta de matalassos del Carrefour, un toc i un sopar... El cap de setmana va arribar ràpid, divendres vaig anar a veure un espectacle de dansa del ventre i el dissabte amb la colla a sopar a Ca La Montse (es deia així a Canet?). Per cert, un dels millors sopars de l'estiu en el que vam riure molt i on gairebé hi vam ser tots. Després del sopar va tocar anar a fer un toc al Lapsus i a meditar si l'endemà anavem o no la platja. Jo finalment no hi vaig pas anar, però tot i això, a la tarda vam quedar per anar a fer un toc al Volta i Volta, i com que la cosa es va anar animant vam acabar sopant al Konig, i com que la cosa encara es va animar més ens vam començar a fer dedicatories escrites en les estovalles de paper (maduixes, estrelles, sols i llunes, entre deu mil coses més, jeje), i com que encara hi havia més ànims i estavem just sota el cul de la lleona algú ens va acabar ensenyant... uhm.. què era que no recordo? ah si, el cul. Tot plegat molt fini i molt moni, jeje. L'endemà dilluns, però, i per sort, vacances! Lliçó d'aquest cap de setmana: cuidado amb les sandàlies.

Onze euros dins una bossa de plàstic

Un cop passat Sant Joan ja estavem a punt per un altre cap de setmana. Aquest cop va tocar anar al Txalaka (no se pas si està ben escrit) a fer unes tapes. L'endemà diumenge a la Rutlla a fer un toc a la tarda. Aquest era el dia en què Espanya va guanyar l'Eurocopa, i conseqüentment, jo la porra! que per cert... els onze euros que vam posar encara estàn dins de la seva bossa de plàstic original, i ara per ara no crec que els tregui mai d'allà... però ja veurem. Aquest va ser el cap de setmana que em va fer aprendre que el que malament comença malament acaba, que quan els dubtes es multipliquen realment no es pot esperar res de bo, tan sols mantenir l'esperança i les ilusions per les coses sense que això sigui garantia d'absolutament res. Però sempre amb un somriure a la cara :)

Una nit happy happy

Dilluns de Sant Joan i soparet al pis amb la colla. Després d'un dilluns de feina, al vespre tocava preparar-ho tot per la nit més curta de l'any. Unes pizzes de Ca l'Albert, una bona coca de Sant Joan i la música d'una emissora de ràdio que encara ningú sap com vam enganxar. Entre fotos i vídeos vam passar una agradable nit que va acabar amb una uiJa (i oju! que era amb J catalana!) per intentar captar l'esperit sabadallenc o vés a saber què! Tal com va dir algú... allò va ser més semblant a una trucada a una línia 900 que a res més.. però l'avantatge principal és que era gratis! Conclusions.... doncs que tots ens acabarem casant (i mira quina sort, tothom amb la seva parella ideal), tindrem molts fills, canviarem de feina i per desgràcia algú haurà d'acabar pagant també moltes pensions perquè set fills de tres dones diferents pot ser la ruina! O sigui, lo més important jeje, que si he de fer cas al got aquest desembre tindré en Miki rendit al meus peus jur jur jur... sort que la fe tampoc es paga! :)

Suc de toronja i sangria de lambrusco

I arriba el cap de setmana pre Sant Joan! Mític cap de setmana... Primer a sopar al De Tapes (suposo que es diu aixís... allà a la cantonada de la plaça independència) i llavors, algú recorda el petit i caríssim suc de maduixa de set euros de la Boheme? Doncs segur que encara recordarà més el famós suc de toronja... i el suc aquell que deia que si acabaves la nit sol et tornaven els diners... o la sangria de lambrusco, quants invents! Aquesta va ser una setmana de molts nervis, plena d'indecisions i fins i tot de sensacions contraries, però tot era qüestió de deixar passar dies. La de boles de xocolata amb cafè i xocolata amb avellanes que em vaig arribar a menjar!

Un gran dilluns (surrealista)

Entre la vaga de transportistes i l'ascens del Girona de fútbol va passar una setmana més. Fins que va arribar el dilluns de passar l'Itv... i quin dilluns! Entre que el cotxe no va passar l'Itv (com sempre, vaja), el minut de meditació del monjo budista del programa l'Ofici de Viure de Catalunya Ràdio que em va fer convertir per un moment amb en Son Goku, el toc al Parc del Migdia amb la colla i el sopar al xino no hi va pas haver moment de pensar gaire. I de fet poc vaig pensar aquell dia... cosa que em va provocar insomni durant una setmana! A partir d'aquell dia vaig començar a perdre el mega flotador acumulat durant l'hivern, alguna cosa de bo havia de portar tant histerisme!

El que poden donar de si unes corbates...

De les maduixeres a les corbates, passant per un sopar al mexicà, que per cert, va ser un robo i una mica més i no sortim vius d'allà, i un intent de concert dels Pets, del qual pràcticament només recordo la cançó Bona nit i el Jo vull ser rei, a part d'un gos gegant que una mica més ens encomana les mil i una puces que devia portar a sobre... Ben congelats (alguns!) vam acabar fent un toc al Lapsus. Les corbates van servir per una petita actuació dels tallers de teatre d'El Galliner i per quelcom més, qui ho havia de dir! Però tot temps al temps.

Maduixeres i maduixes

Avui toca parlar de les grans protagonistes d'aquest estiu: les maduixeres amb les seves maduixes vermelles! Maduixeres al meu balcó, maduixeres a un balcó de Platja d'Aro i una maduixera més a un balcó de Girona. Tot va començar com una broma però en el fons regalar-les em va fer molta ilusió, tot tenia el seu significat. Ara que em sembla a mi que absolutament cap ha arribat viva a dia d'avui... sense anar més lluny les meves s'han acabat cremant amb el sol. Ara bé, el ritual de la maduixa de Sant Joan no ens el va prendre ningú...! I parlant de maduixes no puc pas oblidar les tomateres d'un altre balcó de Girona que aquestes si que fan goig! :)

Els primers bonics dies d'aquest estiu

Avui està essent un dia de reflexió. Tot fent un recorregut mental per aquest estiu que ja hem passat m'adono que per mi va començar a mitjans maig, quan vaig fer els dos primers dies de vacances d'aquest any. Aquests dies els vaig aprofitar per acompanyar a la meva germana a recuperació i també per fer una mica de turista per Girona, en concret per Girona temps de flors. Enmig d'escoles i nens vaig poder comprovar que realment val la pena donar una vol pel barri antic aquests dies, ja que realment té un color ben diferent i un ambient que val la pena visitar. A més, si es pot aprofitar per anar a veure un petit concert als Jardins de l'Àngel i a fer un soparet a la Terra millor que millor. Bonics primers dies per recordar.

Adéu a l'estiu del 2008

Dia 1 de setembre, dia en què se suposa que mig món torna a la normalitat, dia en què començo la segona tongada de vacances. Un bon dia per intentar començar a escriure un blog. A veure què en sortirà!